Si haguéssim de triar una paraula que definís la situació en què es troba el sector transporti terrestre de contenidors en general i el vinculat al port de Barcelona en particular, no hi ha cap millor que la que dona títol a aquest article.
A més, és una sensació amb la qual ens hem acostumat a viure ja que porta instal·lada entre nosaltres des de fa anys. Cada vegada és més difícil fer previsions. Qualsevol decisió és presa amb moltes reserves perquè els indicadors que avui t’assenyalen en una direcció, demà t’assenyalen en la contrària.
Enguany que acaba és un exemple perfecte. A un període inicial que continuava amb el frenètic ritme del segon semestre de l’any anterior, li va seguir un important descens de l’activitat, per a després anar recuperant-se a poc a poc fins a arribar a aquests últims mesos amb una altra caiguda que observem amb temor, perquè les previsions auguren que seguirà la mateixa tònica durant el primer trimestre del 2026.
Els motius d’aquestes brusques oscil·lacions els podem trobar en els conflictes armats i en la inestabilitat política. Cal destacar la volta en poder el mes de febrer, del senyor Trump, el qual no va dubtar a imposar aranzels generalitzats a les matèries primeres i productes estrangers, una estratègia que va anunciar en campanya i que buscava reduir el seu dèficit comercial i protegir la producció nacional. A l’espera de veure si aquesta política no li és contraproduent a mitjà o llarg termini, les conseqüències immediates són un món amb major fragmentació comercial i menor creixement econòmic, ja que les empreses posposen decisions d’inversió i consum a l’espera que millorin les condicions per a minimitzar riscos i obtenir millors rendibilitats.
En l’àmbit local, si les empreses de transport tinguessin una base sòlida en la qual afermar-se quan els vents no bufen a favor, potser serien capaços d’afrontar en millor posició aquests períodes d’inestabilitat. No obstant això, en contrast amb un escenari internacional tan volàtil, ens trobem amb unes constants que incideixen negativament i que difícilment canviaran a curt termini.
D’una banda, existeix una falta de relleu generacional amb prop del 50% dels conductors actuals per sobre dels 55 anys i una presència bastant escassa de joves de 25 anys. Les condicions de treball són una gran barrera, llargues hores de disponibilitat, l’escassa conciliació familiar i infraestructures insuficients són importants factors que actuen com a barreres que desvien el talent cap a altres llocs de treball. Tampoc ajuda la percepció social d’un lloc de treball poc valorat, i amb una presència de personal femení molt residual.
En paral·lel a la crisi de personal hem d’abordar la descarbonització. La transformació del transport per carretera és essencial per a aconseguir els objectius climàtics de la Unió Europea. No obstant això, l’adquisició i desplegament de vehicles industrials impulsats per tecnologia verda han tingut un seguiment notablement baix. Els factors que frenen aquesta transició són clars: cost inicial elevat, infraestructures insuficients que limiten l’autonomia i l’operativa.
Hi ha tímids intents d’incorporar vehicles elèctrics, però els pocs que hi ha, estan limitats a rutes i destins molt específics i en els quals cal comptar amb la col·laboració del client per a poder obtenir el màxim rendiment operatiu i rendibilitzar la seva adquisició.
Davant aquesta situació no ens queda un altre remei que continuar pressionant a les institucions, autoritats, instal·lacions i clients per a millorar les condicions laborals que tenim actualment en el desenvolupament de la nostra activitat.
Els principals objectius a aconseguir serien els següents:
Formació adequada per al col·lectiu, que li permeti conèixer l’entorn portuari i els procediments de cada instal·lació, a fi agilitzar els processos i reduir els riscos.
Reduir els temps d’espera. La limitació física de les instal·lacions i la concentració dels serveis en una franja horària determinada, fan necessària la depuració de procediments ineficaços que alenteixen l’operativa.
Millorar l’aspecte econòmic. Tornar a fer atractiva la professió per a captar talent. Els costos d’explotació han augmentat entre un 30% i 40% en els últims 20 anys, mentre que les tarifes han pujat mínimament al voltant d’un 7%.
Incrementar els espais dedicats a estacionament i descans. Dotar de places d’aparcament segur dins i en els voltants del port. No té sentit que un vehicle que desenvolupa la seva activitat en el port hagi de recórrer 20 o 30 km al final de la jornada per a quedar estacionat
Reclamar subsidis i beques per a ajudar a cobrir els alts costos de l’obtenció de llicències (CAP, permisos específics) i formació especialitzada.
Conclusió
La incertesa s’ha consolidat com l’eix sobre el qual gira la nostra activitat. Mentre les forces geopolítiques i comercials dibuixen un panorama de fragmentació i volatilitat, obligant a posposar la presa de decisions, la base operativa local s’afebleix per problemes estructurals que són constants.
La crisi de relleu generacional i les condicions laborals precàries (llargues jornades, escassa conciliació) actuen com un ancora que impedeix al sector afrontar la inestabilitat global des d’una posició de fortalesa. A això se suma la lenta però inevitable transició cap a la descarbonització, paralitzada pels alts costos i la falta d’infraestructura de suport.
Davant aquest doble desafio —la volatilitat externa i la fragilitat interna—, el camí a seguir és l’acció conjunta i la pressió estratègica. Només a través de la consecució d’objectius tangibles com la reducció de temps d’espera, la millora urgent de les tarifes per a reflectir els costos reals i la inversió en formació i dignificació de la professió, el sector podrà construir la base sòlida que necessita per a reduir els riscos globals, atreure talent i assegurar la seva supervivència i competitivitat en un entorn cada vegada més impredictible.
